Crítica: The Love Train EP

Divendres, per fi vam rebre nova música de Meghan Trainor: la cantant i compositora estatunidenca va estrenar l’EP The Love Train, que inclou sis cançons que segurament anaven a formar part del seu tercer àlbum, que ha decidit cancel·lar ja que ella tenia la percepció de que “ningú estava satisfet amb la seva nova música”. 

All The Ways, la única cançó del disc que ja havíem pogut escoltar abans, és la encarregada d’obrir-lo. Anava a formar part del tercer àlbum que ja he mencionat al primer paràgraf, que s’anava a dir Treat Myself. És tot allò que se li pot demanar a una cançó  d’aquest estil: una lletra correcta, bones melodies, una instrumentació interessant  i fàcilment una de les cançons amb millor producció de la discografia de Meghan Trainor. A continuació, ens trobem amb Marry Me, la cançó romàntica amb el ukelele que no podia faltar. Musicalment, em recorda molt a una de les cançons del seu anterior àlbum, anomenada Just A Friend to You; tot i que el contingut de la lletra sigui pràcticament oposat. La tercera cançó del disc és I’m Down, una cançó pop que no està malament però que no aporta res que no hàgim vist ja en altres cançons de Meghan Trainor.

La quarta pista l’ocupa la balada del disc, After You. Moltes vegades dic el mateix sobre les cançons d’aquest tipus, però penso que és veritat: no aporta res innovador, però tampoc se li pot exigir. Sigui com sigui, és una bona cançó. Al Love Train ja li faltava una cançó en el registre més uptempo i rítmic de Trainor, del què el seu èxit No és l’exemple perfecte. Foolish és una molt bona cançó, i el fet que contrasti amb les altres pistes d’aquest EP encara la fa destacar més. La última cançó del disc és Good Morning, una cançó que no està gens malament però que resulta una mica previsible si tenim en compte el que ella fa sempre. Compta amb les segones veus del seu pare Gary, i no és la primera vegada que Trainor col·labora amb algun familiar seu: la seva mare Kelli apareix al pont de la cançó que li va dedicar dins el seu anterior disc i el seu germà Justin ha coproduit algunes de les seves cançons.

Deixant de banda els problemes amb el llançament, em limitaré a comentar el material que s’ha inclòs en aquest EP, que realment és molt bo. Valoro positivament totes sis pistes, però no podem veure-hi massa evolució si el comparem amb el seu anterior treball discogràfic Thank You, publicat el Maig del 2016: totes sis cançons podrien formar part perfectament del seu anterior àlbum.

La veritat és que a mi tots quatre senzills descartats (No Excuses, Let You Be Right, Can’t Dance i Treat Myself) em van agradar, i afegint-los a les sis pistes del EP i imaginant que és un àlbum de duració completa seria el millor àlbum de la discografia de l’autora de No i Me Too. Encara aniré una mica més lluny, considerant aquest disc de 10 pistes imaginari, seria millor que el 90% dels àlbums pop dels últims dos anys.