Crítica: Queen de Nicki Minaj

Divendres passat Nicki Minaj finalment publicava el seu quart àlbum d'estudi Queen. Ella va dir uns dies abans de la publicació del projecte que potser l'acabava postposant una setmana, cosa que no va agradar gaire al seu públic, pel que finalment m'alegro que hagi complert la data que havia anunciat. Vist com havien anat les coses, el cert és que tenia unes expectatives molt baixes, veurem si el disc és tan poc interessant com semblava que podria ser.
En realitat, no ho és: segueixo pensant que és un disc molt més fluix del que m'esperava abans que en comencés la campanya promocional i no cal ni que digui que molt més fluix que el seu anterior treball discogràfic publicat al 2014 anomenat The Pinkprint. Però jo em temia que Queen fos un absolut desastre, i tampoc és això.

El que sí que penso és que practicament totes les cançons tenen alguna cosa que els hi falla: La cançó que obre el disc, Ganja Burns, és una cançó que compta amb una producció dancehall elaborada amb molt bon gust, unes estrofes correctes, però una tornada que si allò que hauria de fer és coronar la cançó, més aviat l'ensorra. Una mica el mateix passa amb la tercera cançó Barbie Dreams: en les estrofes dóna la seva opinió sobre un gran nombre dels seus col·legues masculins en la escena hip-hop, com Drake, Lil Uzi Vert o DJ Khaled, cosa que fa en un to irònic que jo trobo molt encertat. Ara bé, la tornada és una mica un desastre.

Pel que fa a les col·laboracions, n'hi ha d'artistes molt interessants: ja havíem pogut escoltar la que ha fet amb Ariana Grande: Bed, que ja us vaig comentar que trobava una cançó correcta -o mediocre més aviat-, però decepcionant ja que veient qui la signava m'esperava alguna cosa millor, o com a mínim una producció que no semblés feta en cinc minuts (per simple, no per dolenta, tot sigui dit). També tenim a The Weeknd a I Thought I Knew You, que és encara més mediocre, i aquesta sí que puc dir que ha estat una gran decepció: tant ella com ell ens han demostrat en altres ocasions que són grandíssims artistes, però en aquesta cançó, ni rastre. No era cap sorpresa que hi hagués una cançó amb Future, amb qui farà una gira conjunta els propers mesos, anomenada Sir. Dos artistes més que hi col·laboren són Labrinth i Eminem, tots dos a la cançó Majesty, una de les millors del disc, que proposa un contrast molt accentuat entre les tornades a piano interpretades pel cantautor britànic i les estrofes amb una producció molt contundent en les que s'alternen Nicki i Eminem. Malgrat que mai he estat massa fan de l'estil d'ell i m'encanta el d'ella, trobo que Eminem és qui més destaca en aquesta cançó.

Encara que en aquest disc la vessant Hip-Hop eclipsa a la pop, aquesta també té els seus moments de protagonisme, sobretot a Come See About Me, un midtempo que està bé, però que trobo una mica forçat, com si hagués arribat el moment de tancar el tracklist i hagués pensat que havia de fer una cançó d'aquest estil, i l'hagués forçat encara que no tingués cap idea concreta. Run and Hide i l'interludi 2 Lit 2 Late segueixen en la mateixa línia. I jo crec que si aquest interludi fos una cançó completa, podria ser una de les millors del disc.

Queen és un disc correcte, però malgrat el seu títol, més que ser el disc amb el què hauríem de coronar-la definitivament com a reina del Hip-Hop, per mi és el disc amb el què la deixo de considerar una de les artistes que més m'agrada tenir en compte. Amb The Pinkprint Nicki Minaj es va convertir en una de les artistes preferides: gran qualitat en les cançons tant musicalment com en contingut, vídeos interessants i una enorme versatilitat. Ara, d'això poc en queda, i és una llàstima. Més encara, si tenim en compte que l'EP que va presentar l'any passat, en principi amb la intenció de ser el primer avançament pel seu quart disc, que contenia Regret In Your Tears, Changed It i No Frauds, però que va descartar a causa de la freda recepció que van tenir aquestes cançons comercialment, feia semblar que el seu proper treball discogràfic seria encara més brillant que res que havia presentat fins ara.

Però sembla que Nicki Minaj prioritza la quantitat a la qualitat, i està més pendent de tenir un bon rendiment a nivell comercial que de fer bona música.

Per últim volia afegir com a curiositat, que Nicki Minaj volia incloure una altra cançó al disc: Sorry, on col·laborava amb el raper Nas, però que al utilitzar el sample de Baby Can I Hold You de Tracy Chapman sense el permís de la seva autora, no ha pogut ser publicat oficialment.