Divendres es va publicar un dels discos més esperats de l'any: El sisè treball discogràfic de Taylor Swift Reputation, que venia precedit per Look What You Made Me Do (primer i únic senzill oficial), Ready For It, Gorgeous i Call it What You Want.
La cançó que obre del disc és el segon senzill de Reputation, la cançó ...Ready For It? Ja us vaig dir que no era una cançó que em convencés massa quan va ser estrenada, no tan perquè sigui una mala cançó, sinó per com de fàcil n'és d'imaginar-se com de millor podria ser. El disc segueix amb la seva única col·laboració: End Game, on també hi participen Future i Ed Sheeran. Així com la part del cantautor anglès sí que trobo que és una bona aportació, la del raper d'Atlanta em sobra totalment i ja no només és que em resulti indiferent. És una cançó que està bé, però que tampoc aporta res que no haguessim vist ja en els diversos avançaments que Taylor Swift ha anat donant abans de la publicació de Reputation, malgrat les col·laboracions.
La tercera pista és I Did Something Bad, una cançó pop molt potent que segueix molt, i potser massa, en la línia que ja coneixíem de Reputation, però com a mínim el resultat és una cançó menys plana que altres del disc. A continuació arriba Don't Blame Me, una cançó que novament sona bastant igual. Però com a mínim és una cançó prou bona com per fer què ens n'oblidem. La segueix Delicate, una cançó amb influències tropicals que per fi trenca la monotonia. Aquesta cançó compta amb uns efectes vocals que queden molt originals, i que contribueixen a que sigui una de les millors cançons del disc.
A la sisena pista hi trobem Look What You Made Me Do, primer senzill oficial del disc estrenat a finals d'Agost. És una cançó indubtablement molt enganxosa, però jo personalment no trobo que sigui bona musicalment en absolut i tampoc em sembla gens bé el missatge que dóna. A So It Goes, tornem a tenir el so habitual del disc, que aprofito per dir que -tot i que no nego que trobo a faltar una mica més de varietat- es fa més cohesiu que monòton.
A continuació ve una altra de les cançons que ja coneixíem: Gorgeous, una cançó molt pop, amb una producció molt lluminosa que recorda a m'estil general de 1989. Tot i que objectivament no sembla que es pugui dir que sigui cap meravella i que la lletra és molt bàsica, practicament infantil, el cert és que a mi és una cançó que m'agrada molt i que a més fa una tasca excel·lent contrastant amb la tònica general del disc. La següent cançó és Getaway Car, una altra cançó que segueix més en la línia de Gorgeous/1989 que de la de Ready For It, i amb un molt bon resultat. En concret m'ha recordat a Style, un dels senzills de l'anterior de Swift.
Però si algú trobava a faltar el so que ha estat predominant en la primera part del disc, aquest torna a King Of My Heart, que em sembla una barreja dels dos estils, que passa bastant desapercebuda en el conjunt del disc, malgrat no ser una cançó dolenta. En aquesta cançó torna a jugar amb els efectes vocals amb bon gust. La següent cançó és Dancing With Our Hands Tied, on combina el so que conforma la línia general amb una percussió molt més marcada del que ho és en altres cançons. Novament ens trobem amb una cançó que està bé i que és agradable d'escoltar, però tampoc massa remarcable. La segueix Dress, una de les poques cançons downtempo del disc. Musicalment està molt bé, però que no em va caldre ni escoltar-la una vegada sencera per adonar-me que sembla Versace On The Floor de Bruno Mars escrita des de la prespectiva oposada, quan la tornada diu "only bought this dress so you could take it off". No dic això com una cosa dolenta, però simplement trobo que és el que és més remarcable de la cançó.
La cançó número 13, que com ja sabeu és el número preferit de Taylor Swift, és This Is Why We Can't Have Nice Things, una d'aquelles cançons que la primera vegada que la sents ja és com si la coneguessis. Apropant-nos al final del disc tenim Call it What You Want, una cançó melancòlica que vam poder escoltar una setmana abans de la publicació del disc. També és una cançó molt bona sota el meu punt de vista, i si abans us deia que Getaway Car em semblava el Style de Reputation, està clar que aquesta cançó seria el Wildest Dreams del sisè disc de Taylor Swift.
I la cançó que tanca el disc és New Year's Day, la única balada de Reputation i també la única que aposta per un so orgànic, cosa que s'agraeix. Sense cap mena de dubte és la meva cançó preferida del disc, tant a nivell musical com de lletra.
En conclusió, Reputation potser sí que és millor del que m'esperava veient les dos primeres cançons que Taylor Swift en va avançar, però està clar que sota el meu punt de vista no és el seu millor disc. Ara mateix podem dubtar de si és monòton o cohesiu, però com que suposo que passarà el mateix que amb 1989, dedueixo que Reputation serà un disc que es cremarà molt ràpid.
Ara bé, és un disc que jo he gaudit escoltant, i així com moltes vegades us dic que no tinc cap intenció de tornar a sentir un disc sencer, aquest no és el cas i segur que escoltaré Reputation durant les següents setmanes. I vist la resta de discos llançats aquest 2017, sense dubte el posaria entre els 5 millors àlbums pop de l'any.
Les meves 5 cançons preferides són:
La tercera pista és I Did Something Bad, una cançó pop molt potent que segueix molt, i potser massa, en la línia que ja coneixíem de Reputation, però com a mínim el resultat és una cançó menys plana que altres del disc. A continuació arriba Don't Blame Me, una cançó que novament sona bastant igual. Però com a mínim és una cançó prou bona com per fer què ens n'oblidem. La segueix Delicate, una cançó amb influències tropicals que per fi trenca la monotonia. Aquesta cançó compta amb uns efectes vocals que queden molt originals, i que contribueixen a que sigui una de les millors cançons del disc.
A la sisena pista hi trobem Look What You Made Me Do, primer senzill oficial del disc estrenat a finals d'Agost. És una cançó indubtablement molt enganxosa, però jo personalment no trobo que sigui bona musicalment en absolut i tampoc em sembla gens bé el missatge que dóna. A So It Goes, tornem a tenir el so habitual del disc, que aprofito per dir que -tot i que no nego que trobo a faltar una mica més de varietat- es fa més cohesiu que monòton.
A continuació ve una altra de les cançons que ja coneixíem: Gorgeous, una cançó molt pop, amb una producció molt lluminosa que recorda a m'estil general de 1989. Tot i que objectivament no sembla que es pugui dir que sigui cap meravella i que la lletra és molt bàsica, practicament infantil, el cert és que a mi és una cançó que m'agrada molt i que a més fa una tasca excel·lent contrastant amb la tònica general del disc. La següent cançó és Getaway Car, una altra cançó que segueix més en la línia de Gorgeous/1989 que de la de Ready For It, i amb un molt bon resultat. En concret m'ha recordat a Style, un dels senzills de l'anterior de Swift.
I la cançó que tanca el disc és New Year's Day, la única balada de Reputation i també la única que aposta per un so orgànic, cosa que s'agraeix. Sense cap mena de dubte és la meva cançó preferida del disc, tant a nivell musical com de lletra.
En conclusió, Reputation potser sí que és millor del que m'esperava veient les dos primeres cançons que Taylor Swift en va avançar, però està clar que sota el meu punt de vista no és el seu millor disc. Ara mateix podem dubtar de si és monòton o cohesiu, però com que suposo que passarà el mateix que amb 1989, dedueixo que Reputation serà un disc que es cremarà molt ràpid.
Ara bé, és un disc que jo he gaudit escoltant, i així com moltes vegades us dic que no tinc cap intenció de tornar a sentir un disc sencer, aquest no és el cas i segur que escoltaré Reputation durant les següents setmanes. I vist la resta de discos llançats aquest 2017, sense dubte el posaria entre els 5 millors àlbums pop de l'any.
Les meves 5 cançons preferides són:
- New Year's Day
- Delicate
- Gorgeous
- Call It What You Want
- Dress
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada