Crítica: Wild Youth

Divendres es va posar a la venda Wild Youthel primer àlbum en solitari de Steve Angello. Ja que fa anys que el suec porta parlant del seu àlbum des de ja fa més de dos anys fa que, sense cap dubte. pugui ser considerat com l'àlbum de música electrònica més esperat de tots els temps. Estarà a l'altura.

Sí una cosa queda clara ja al escoltar Wild Youth per primera vegada, és que no és un disc adreçat a les pistes de ball en absolut. Una altra cosa que crida l'atenció és la extensa durada de les cançons: 7 de les 12 cançons passen dels 5 minuts. Una altra cosa molt sorprenent és la última pista, la que fa tretze, que és titula "..." i on, sobre una música bastant èpica, el suec fa un monòleg autobiogràfic que va perdre el seu pare als 14 anys i que es va adonar alhesores que el món en el que vivia no era el real i que la única cosa que li ajudava a ignorar la negativitat del món era la seva passió per la música. I aquesta pista no és la única cançó autobiogràfica del disc, sinó que tot el disc narra la seva transició cap a la maduresa.

No hi ha cap dubte que Wild Youth és un àlbum més que correcte, però és realment millor que els àlbums d'altres DeeJays com Avicii o David Guetta? Està clar que Steve Angello experimenta molt més que els dos artistes citats anteriorment, tant per a bé com per a malament. Wild Youth és un àlbum molt variat, on fusiona el Progressive House amb el Rock, el Deep House, sons propis de la vessant més indie del pop (Ja sé que és una contradicció però no trobo cap manera millor de descriure aquest so, i molta gent fa servir aquesta etiqueta), i altres sons que no són propis de cap gènere, sinó que resulten novedosos. Bé, novedosos menys a "Someone Else", que sona exactament com si fos una cançó d'Afrojack. Això és una cosa que pot ser bona o no, tot depen dels gustos de cadascú, ja que jo prefereixo una tornada completament pop, com pot ser la de la majoria de cançons de David Guetta a cançons indie. A més en algunes cançons, la vocal està molt descuidada a bastantes cançons, entre les quals hi ha el senzill Children Of The Wild (Que al llarg de tota la cançó repeteix els mateixos quatre versos). Aquí és on jo veig que coixeja més el disc, però només coixejarà per als que parem atenció a la lletra, ja que els que se centrin tota la seva atenció en la producció veuran que està extremadament cuidada, més que a Stories -Per posar un exemple.