Crítica: Collateral

Avui ha sortit l'esperadíssim àlbum debut de les NERVO, després de molts anys d'espera, retrassos i molts senzills.
L'àlbum comença amb Bulletproof, on la veu la posa Harrisson Miya. Es tracta d'una producció progressive house molt bona, però gens innovadora ni sorprenent. La segona pista l'ocupa una cançó que ja coneixem des de fa més de dos anys: Hold On.
Després arriba Did We Forget, on hi col·labora Amb Shepard. La part vocal sí que m'ha agradat, però el drop no. La quarta pista, Oh Diana, no he trobat per on agafar-la, no m'ha agradat gens. Després arriben els senzills Haute Mess i Hey Ricky, tots dos llançats en els darrers mesos.
A continuació arriba una cançó que feia mesos que sabíem de la seva existència. Es tracta de Let it Go, que compta amb al coproducció de Nicky Romero. Jo m'esperava una progressive house, però no: ens trobem davant d'una cançó Drum & Bass, que m'ha agradat bastant i m'ha resultat sorprenent. Després arriba Rainham Road, que si pensem que és un tema independent és molt fluix, però si pensem en ell com un interludi compleix perfectament la seva funció.
Les pistes 9, 10 i 11 les ocupen tres cançons que ja coneixem: Rise Early Morning, The Other Boys i Reason, que van ser llançades l'any passat, abans d'ahir i el 2012 respectivament.
La següent cançó és Right Thru Me, una altra producció Progressive bona, però poc innovadora.
Tanquen el disc You're Gonna Love Again, We're All No One i It Feels


Collateral és un àlbum correcte, però molt irregular, en tots els sentits: conté cançons molt bones i d'altres molt desencertades; cançons on elles canten i cançons on elles només s'encarreguen de la producció; cançons noves i cançons que van sortir fa més de tres anys.

No us enganyaré: Collateral m'ha decepcionat: porto anys esperant un àlbum d'aquestes bessones australianes, i m'esperava molt més; i el que per mi és el pitjor: després de tants anys, em dona la sensació que encara hi ha pistes fetes depressa i corrents per plenar. A més, cap de les cançons noves del disc aconsegueix superar les que ja coneixíem.

En conclusió: el que sota el meu punt de vista podria haver estat un àlbum excel·lent si s'hagués seguit en la línea dels primers senzills, que semblava que reprenien amb It Feels, ha acabant sent un disc EDM normalet que serà superat per altres discs que estan per venir i on el millor contingut són cançons que fa anys que coneixem.