L'àlbum comença amb Profondo, un intro que a mi em sobra completament però que fa la seva funció correctament i enllaça perfectament amb Payday, la segona pista del disc, que és una producció molt contundent que es troba just a la línia que separa Electro i Progressive House.
Les tres següents pistes són els singles Heroes, Tear The Roof Up i Cool. Heroes és una producció Progressive House suau i melòdica, mentres que Tear The Roof Up torna a estar a la frontera entre progressive i electro, amb un so molt contundent. Cool també està entre dos fronteres: la del progressive house suau i l'electropop.
La sisena pista és Scars, una producció, amb la veu de Ryan Teddet de One Republic, que ja fa més d'un any que Alesso porta punxant als seus sets, concretament des del UMF 2014. Segueix en la línea Progressive House melòdic i suau de Heroes, però una mica més enèrgic; igual que la següent pista: el single Sweet Escape.
Després arriba destinations, una pista instrumental downtempo, que no m'esperava trobar en aquest àlbum en absolut. Està bé, però abans que s'acabin els cinc minuts i mig que dura, ja et cansa.
La novena cançó és una altra de les que ja coneixem: If it Wasn't For You, i després arriba In My Blood, una producció progressive house melòdica i ballable, encara que no tan enèrgica com Sweet Escape, per exemple. La següent pista, In My Blood, en realitat és la versió vocal de Colliure una ID que també fa molt temps que Alesso porta fent sonar a les seves actuacions i que agradava molt als fans.
La següent pista l'ocupa Under Control, la seva col·laboració amb Calvin Harris i la veu de Hurts, que s'inclou a Motion, el darrer àlbum de Calvin Harris.
La dotzena cançó és All This Love, al costat de la vocalista Noonie Bao, que comença amb un so molt orgànic però desemboca en un drop progressive molt ballable. Lasegüent cançó també és coneguda de sobres: és la seva col·laboració amb One Republic If I Lose Myself.
La edició estàndard acaba amb Inmortale, un tema instrumental orquestral encara més downtempo que Destinations. A mi individualment no m'atreu, però com a outro és perfecta.
A la edició deluxe a més s'hi inclou la versió lenta de Cool, Years, que va llançar fa més de dos anys i Gillionaire, una versió millorada de Nillionare, que va llançar fa alguns anys.
Forever m'ha agradat molt, encara que alguna pista no m'ha acabat de convencer. el principal problema que li trobo a Forever és que no és sorprenent. No perquè soni a més del mateix ni soni igual que algú altre, sinó perquè la gran majoria de produccions ja havien estat llançades com a singles o ja les havíem sentit als seus sets.
Com faig bastants cops el vaig a comparar amb altres àlbums recents del mateix gènere:
M'ha agradat molt més que Forget The World d'Afrojack i True Colors de Zedd, poc més que Motion de Calvin Harris i menys que Listen de David Guetta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada